A qui està dedicada realment la Pedrera de Gaudí?

Dalt de tot del xamfrà de la Pedrera, al centre, hi ha una rosa de pedra amb una lletra "ema", de Maria, al damunt.



Tota la bibliografia gaudiniana que hi ha us dirà que Gaudí va dedicar la Pedrera a la Mare de Déu del Roser, i que damunt d'aquesta rosa hi havia d'anar un gran conjunt escultòric amb la Verge Maria i dos arcàngels, un a cada banda, i ho dirà bé, perquè és ben cert.



També us dirà que Gaudí, amb aquesta Mare de Déu del Roser (del Rosario, en castellà) coronant l'edifici, volia homenatjar la propietària i promotora de les obres, que es deia Rosario Segimon i Artells, Donya Rosario, senyora de Pere Milà i Camps, i alhora protegir la casa i la propietària amb la seva advocació.



I la historiografia oficial continuarà, molt certament, amb el fet que la senyora Milà es va negar en rodó a la realització d'aquest projecte escultòric. Gaudí no va poder acomplir mai el seu desig de rematar la Pedrera amb la Mare de Déu i això el va deixar molt contrariat, fins al punt d'abandonar la direcció de les obres al 1910, quan encara no s'havia acabat del tot l'edifici.



Bé, doncs a mi el que més m'astora de tota aquesta història és que ningú hagi mai pensat que en Gaudí tenia una neboda, una neboda que va quedar òrfena de pares als tres anys i que Gaudí es va afillar i de la qual en va tenir sempre cura, mentre va ser viva.

Aquesta neboda era doncs la filla adoptiva de Gaudí, i sabeu com es deia?



Doncs sí, es deia Rosa, Rosa Egea Gaudí, però tothom l'anomenava Rossita.



Crec que la cosa està ben clara, no?.

Bé, el que diré a continuació crec que és una hipòtesi molt plausible.

És molta coincidència que la filla de Gaudí es digués Rossita i que justament una rosa petiteta sigui la que corona el fris de la Pedrera. 

Molta coincidència que Gaudí posés aquesta roseta a la Pedrera amb la intenció que quedés justament sota els peus protectors d'una imatge de la Mare de Déu.

I sí... Gaudí va poder posar la roseta a la Pedrera, però no va poder protegir-la com desitjava... tampoc a la vida real.

Això explicaria l'enorme insistència de Gaudí als senyors Milà en posar aquella imatge, i també explicaria l'enrabiada foramida que va agafar per no poder acomplir aquest acte simbòlic d'amor i fe de protegir la seva filla.

La Rossita va acabar morint amb només 36 anys, de tuberculosi, al 1912, tan sols dos anys després que a Gaudí se li impedís de posar la figura protectora de la Mare de Déu a la Pedrera.



Rossita Egea Gaudí
1876-1912

Amb aquest post vull reivindicar que Gaudí va dedicar la Pedrera a la seva neboda Rossita i no pas a la senyora Rosario. O si més no, que va dedicar la Pedrera a la Mare de Déu però amb la intenció que aquesta protegís per sempre més la Rossita i no pas Donya Rosario.

La Rossita patia depressió i crisis nervioses i en Gaudí no sabia què fer per ella. Ell només pensava en treballar i potser sentia culpabilitat perquè la desatenia. Malgrat tot l'estimava tant com per arribar a posar-la en una de les seves obres més importants.

Gaudí, creient fervorós, devia voler encomanar la seva neboda a la Mare de Déu i per això es va enrabiar tant quan donya Rosario Segimon es va negar a col·locar l'estàtua de la Verge a la Pedrera. Ni amb l'estratagema de dir-li que la Verge era dedicada a ella, la propietària de la casa, perquè es deia Rosario i era la Verge del Roser la que Gaudí volia posar, va aconseguir fer-la baixar del burro.

Aquest fet va contrariar molt Gaudí perquè no va poder veure realitzat el seu desig de posar la Rossita sota l'advocació protectora de la Mare de Déu. Gaudí, molt enfadat per això però també per molts altres motius de desavenença que van anar sorgint progressivament amb els seus clients, va deixar les obres de la Pedrera cap a 1910. La pobra Rossita va morir al 1912 i potser Gaudí sempre va pensar que no havia fet prou per aquella pobra nena abandonada, malgarbada i acomplexada, i que deuria estimar com una filla malgrat que potser no sabia com demostrar-li o com ajudar-la. Les malalties mentals eren un tabú enorme i s'associaven al dimoni. Si avui dia encara són un tabú imagineu-vos fa 110 anys. La pobra Rossita deuria ser molt infeliç i deuria passar-ho molt malament i també deuria fer patir molt Gaudí.

Als que no creguin la meva teoria els hi dic que el que ningú pot negar és que Gaudí tenia una neboda afillada de ben petita que es deia Rossita i una rosa és la que va posar al capdamunt del xamfrà de la Pedrera, amb la clara intenció que quedés als peus d'una enorme Mare de Déu i dos arcàngels. Qui no ho vulgui veure, que no ho vegi.

Les sis reixes supervivents dels baixos de la Pedrera

Les vint-i-vuit obertures dels baixos de la Pedrera eren en origen protegides per unes magnífiques reixes de ferro forjat dissenyades per Gaudí, realitzades amb cintes o platabandes de ferro unides amb reblons, creant un dibuix reticular romboidal.

En aquestes altres fotografies d'època poden veure's també.

 Doncs bé, aquestes reixes van ser gradualment enretirades i destruïdes durant els anys 30-40 del segle XX quan els soterranis dels baixos van deixar de ser magatzems i van esdevenir botigues.

Però de debò que van desaparèixer totes? Doncs no. D'aquestes vint-i-vuit reixes n'han sobreviscut miraculosament sis, anem a explicar i enumerar quines són i on es troben.

Tres d'aquestes reixes van acabar al comerç d'antiguitats als anys quaranta i van ser adquirides per l'associació "Amics de Gaudí" que, en aquells anys en què es valorava poc l'obra del geni, es dedicaven a cercar i comprar tota mena d'objectes i mobles dissenyats per Gaudí amb la idea de crear un museu on exhibir-los. El resultat va ser la Casa-Museu Gaudí del Park Güell, inaugurada al 1963. Actualment la casa i tot el que hi contenia ha acabat sent propietat del Patronat de la Sagrada Família.

Passem a veure aquestes tres reixes, ara propietat de la Sagrada Família:

Aquesta reixa correspon a una obertura allargassada i està formada per sis mòduls. Està pintada de blanc i es troba als jardins de la Casa-Museu Gaudí del Park Güell d'ençà de 1963.

Aquesta correspon a una àmplia obertura horitzontal i està composta per 16 mòduls. També continua exposada als jardins de l'esmentada casa-museu des de la seva inauguració (al darrera, la característica façana rosa de la casa).

Aquesta, d'onze mòduls, és la tercera i última reixa salvada per l'associació "Amics de Gaudí". També estava al jardí de la casa-museu, però des de fa uns anys que es troba exposada al MNAC, cedida en dipòsit pel Patronat de la Sagrada Família.

Aquesta és de 10 mòduls i va ser comprada per un col·leccionista americà probablement al mateix mercat d'antiguitats de l'època en què "Amics de Gaudí" va adquirir les tres precedents. Aquest americà va donar-la al MOMA de Nova York i des de fa més de quaranta anys que s'exposa allà (aquí aprofito per dir que sembla com si el MNAC hagués volgut copiar el MOMA, exposant la reixa de la qual hem parlat just anteriorment, la d'onze mòduls, i que és molt semblant).

Portem quatre reixes, però com ja he dit n'han sobreviscut sis. ¿On són les dues que manquen?

Doncs ni més ni menys que a la mateixa Pedrera, són les úniques que no van ser mai enretirades per correspondre a dues obertures massa petites com per esdevenir portes d'accés. Es troben a banda i banda del portal principal del Passeig de Gràcia. La propera vegada que passeu per la Pedrera fixeu-vos-hi, perquè ningú no les hi para atenció i ben boniques que són:

Aquesta és la del costat esquerre, de tres mòduls.

I aquesta la del costat dret, també de tres mòduls però una mica més ampla.

Per acabar el post, dues petites curiositats més. La primera que als anys noranta la Caixa de Catalunya va decidir encarregar i posar in situ una còpia facsímil d'aquest tipus de reixa. És en una de les obertures que donen al carrer de Provença, aquí us la mostro:

És d'onze mòduls i, malgrat la bona intenció, si la compareu amb qualsevol de les reixes autèntiques de Gaudí veureu que les cintes no estan doblegades amb la mateixa gràcia. Les de la còpia facsímil són molt rígides i creen obertures molt semblants entre sí, no tenen la mateixa factura artesanal de les originals.

La segona curiositat "reixística" amb que acabo aquest post és la primera reixa que Gaudí va col·locar en aquests baixos, i que en un principi no seguia aquest disseny de mòdul regular romboidal que hem vist que es va acabar adoptant per a tota la resta:

Aquesta reixa primigènia, malauradament desapareguda, és interessant pel fet que mostra el procés creatiu de Gaudí, un primer estadi on les cintes anaven amunt i avall, una al costat de l'altra, disposant-se com si fossin tallarines de pasta italiana i fixades a una sinuosa varilla auxiliar doble que les subjectava. És el pas previ necessari al segon estadi, on Gaudí va adonar-se que si les cintes es fixaven entre elles (donant lloc a la característica retícula romboidal) es podia estalviar la varilla auxiliar.

Fotos antigues de la Rotonda