Les sis reixes supervivents dels baixos de la Pedrera

Les vint-i-vuit obertures dels baixos de la Pedrera eren en origen protegides per unes magnífiques reixes de ferro forjat dissenyades per Gaudí, realitzades amb cintes o platabandes de ferro unides amb reblons, creant un dibuix reticular romboidal.

En aquestes altres fotografies d'època poden veure's també.

 Doncs bé, aquestes reixes van ser gradualment enretirades i destruïdes durant els anys 30-40 del segle XX quan els soterranis dels baixos van deixar de ser magatzems i van esdevenir botigues.

Però de debò que van desaparèixer totes? Doncs no. D'aquestes vint-i-vuit reixes n'han sobreviscut miraculosament sis, anem a explicar i enumerar quines són i on es troben.

Tres d'aquestes reixes van acabar al comerç d'antiguitats als anys quaranta i van ser adquirides per l'associació "Amics de Gaudí" que, en aquells anys en què es valorava poc l'obra del geni, es dedicaven a cercar i comprar tota mena d'objectes i mobles dissenyats per Gaudí amb la idea de crear un museu on exhibir-los. El resultat va ser la Casa-Museu Gaudí del Park Güell, inaugurada al 1963. Actualment la casa i tot el que hi contenia ha acabat sent propietat del Patronat de la Sagrada Família.

Passem a veure aquestes tres reixes, ara propietat de la Sagrada Família:

Aquesta reixa correspon a una obertura allargassada i està formada per sis mòduls. Està pintada de blanc i es troba als jardins de la Casa-Museu Gaudí del Park Güell d'ençà de 1963.

Aquesta correspon a una àmplia obertura horitzontal i està composta per 16 mòduls. També continua exposada als jardins de l'esmentada casa-museu des de la seva inauguració (al darrera, la característica façana rosa de la casa).

Aquesta, d'onze mòduls, és la tercera i última reixa salvada per l'associació "Amics de Gaudí". També estava al jardí de la casa-museu, però des de fa uns anys que es troba exposada al MNAC, cedida en dipòsit pel Patronat de la Sagrada Família.

Aquesta és de 10 mòduls i va ser comprada per un col·leccionista americà probablement al mateix mercat d'antiguitats de l'època en què "Amics de Gaudí" va adquirir les tres precedents. Aquest americà va donar-la al MOMA de Nova York i des de fa més de quaranta anys que s'exposa allà (aquí aprofito per dir que sembla com si el MNAC hagués volgut copiar el MOMA, exposant la reixa de la qual hem parlat just anteriorment, la d'onze mòduls, i que és molt semblant).

Portem quatre reixes, però com ja he dit n'han sobreviscut sis. ¿On són les dues que manquen?

Doncs ni més ni menys que a la mateixa Pedrera, són les úniques que no van ser mai enretirades per correspondre a dues obertures massa petites com per esdevenir portes d'accés. Es troben a banda i banda del portal principal del Passeig de Gràcia. La propera vegada que passeu per la Pedrera fixeu-vos-hi, perquè ningú no les hi para atenció i ben boniques que són:

Aquesta és la del costat esquerre, de tres mòduls.

I aquesta la del costat dret, també de tres mòduls però una mica més ampla.

Per acabar el post, dues petites curiositats més. La primera que als anys noranta la Caixa de Catalunya va decidir encarregar i posar in situ una còpia facsímil d'aquest tipus de reixa. És en una de les obertures que donen al carrer de Provença, aquí us la mostro:

És d'onze mòduls i, malgrat la bona intenció, si la compareu amb qualsevol de les reixes autèntiques de Gaudí veureu que les cintes no estan doblegades amb la mateixa gràcia. Les de la còpia facsímil són molt rígides i creen obertures molt semblants entre sí, no tenen la mateixa factura artesanal de les originals.

La segona curiositat "reixística" amb que acabo aquest post és la primera reixa que Gaudí va col·locar en aquests baixos, i que en un principi no seguia aquest disseny de mòdul regular romboidal que hem vist que es va acabar adoptant per a tota la resta:

Aquesta reixa primigènia, malauradament desapareguda, és interessant pel fet que mostra el procés creatiu de Gaudí, un primer estadi on les cintes anaven amunt i avall, una al costat de l'altra, disposant-se com si fossin tallarines de pasta italiana i fixades a una sinuosa varilla auxiliar doble que les subjectava. És el pas previ necessari al segon estadi, on Gaudí va adonar-se que si les cintes es fixaven entre elles (donant lloc a la característica retícula romboidal) es podia estalviar la varilla auxiliar.