La Barcelona lletja

Reprodueixo aquí un article aparegut el 16 de maig de 2011 que m'ha agradat molt, és de Tomàs M Porta, fa promoció d'un llibre que Lluís Permanyer va escriure fa anys.
Podeu trobar l'article en el seu lloc web original aquí: http://www.xat.cat/?L=blogs.blog&article=13300

A una ciutat que des de fa anys i panys lluita per ser una de les més atractives de l'univers universals fa estrany que es publiqui un llibre sobre la seva lletjor. I més quan la persona que publica el llibre resulta que és amic dels que governen a la Casa Gran. Però el llibre ja va amb molt de compte a no deixar malament als del Cap i Casal. Aquells edificis que es critiquen, aquelles reformes urbanístiques que es critiquen o bé pertanyen a l'època franquista o són responsabilitat de la societat civil. L'esquerra a l'Ajuntament de Barcelona ho ha fet tot bé.

El concepte de lletjor és discutible des d’un punt de vista artístic. Hi ha quadres de Velázquez o de Freud teòricament lletjos que ens emocionen. Potser, lleig és allò que és gris, que no ens produeix cap emoció, que ens fa passar de llarg. Potser, més en la línea de Permanyer, és lleig allò que ens provoca una reacció negativa, allò que, copsat a través dels sentits, ens fa mal a l’ànima. Però fins i tot així és evident que a uns ens semblen desagradables – i agradables –unes coses i a uns altres unes altres. I més en aquests moments en que hi ha un aiguabarreig de tendències com mai abans no hi havia hagut en la història (en aquest sentit “La història de la bellesa” i “La història de la lletjor” d’Umberto Eco són dos llibres excepcionals ). 

La Barcelona que explora Permanyer per tal de trobar-hi racons lletjos és la Barcelona que podríem anomenar burgesa. Ell mateix al pròleg diu que defuig de posar el dit a la llaga als barris proletaris i als barris marginals on la lletjor ha de ser toterada perquè ha estat imposada als que la pateixen. El llibre, per tant, està fotografiat i escrit contra aquells que, tenint mitjans per crear bellesa, degut a la seva gassiveria o al seu mal gust creen lletjor. D’alguna manera, ve a dir Permanyer, als que viuen en xaboles o en coves no se’ls hi pot recriminar res. 

Penso que en aquesta ciutat que els socialistes s’han obsesionat per posar guapa, fer-la de disseny, fer-la guai etc no estaria de més que algú posès el dit a la llaga de com viu segons qui. I que, per tant, més enllà del bon gust o del mal gust de promotors i arquitectes, posès el dit a les nostres nafres socials. Una de les tasques dels mitjans de comunicació, dels artistes i dels intel.lectuals en general hauria de ser la d’ensenyar-nos la nostra ciutat completa, no només les fotos dels racons on queda més afavorida. Perquè justament als racons més lletjos és on hi ha els barcelonins que pateixen més. 

Entran dins l’elecció dels edificis i les construccions que fa Permanyer jo, en general, estic d’acord amb la seva selecció. No m’agraden els edificis excessivament alts i menys si estan ubicats a la part antiga de la ciutat, no m’agraden les façanes de l’Eixample que han deixat de tenir un to Noucentista per tenir un to d’oficina absolutament gris, no m’agraden els contrastos entre els edificis nous i antics i haguès preferit que els nous se situessin lluny dels antics i que s’hagués respectat un urbanisme més uniforme. 

Hi ha quelcom, però, amb el que discrepo amb en Permanyer: a mi m’agraden les façanes amb els colors vius, m’agraden els colors alegres. Ja sé que aquests colors són més propis del Modernisme que del Noucentisme, però Barcelona – i potser Viena – són les ciutats Modernistes per excel.lencia. Trobo que el blau del nostre mar i del nostre cel i el verd de Montjuic i del Tibidabo hi fan joc. En canvi, què voleu que us digui?, em sobra molt de gris.

Tomàs M Porta

Link de l'article reproduit: http://www.xat.cat/?L=blogs.blog&article=13300