Especulació a Barcelona

EL WEB OFICIAL DE L'ASSOCIACIÓ EN DEFENSA DE L'EDIFICI LA ROTONDA ÉS: http://larotondabarcelona.com/

CONEIX RÀPIDAMENT TOTS ELS DETALLS DEL PROJECTE DE NÚÑEZ Y NAVARRO EN AQUESTA GALERIA FLICKR

dimarts, 5 de febrer de 2019

La Barcelona lletja

Reprodueixo aquí un article aparegut el 16 de maig de 2011 que m'ha agradat molt, és de Tomàs M Porta, fa promoció d'un llibre que Lluís Permanyer va escriure fa anys.
Podeu trobar l'article en el seu lloc web original aquí: http://www.xat.cat/?L=blogs.blog&article=13300


A una ciutat que des de fa anys i panys lluita per ser una de les més atractives de l'univers universals fa estrany que es publiqui un llibre sobre la seva lletjor. I més quan la persona que publica el llibre resulta que és amic dels que governen a la Casa Gran. Però el llibre ja va amb molt de compte a no deixar malament als del Cap i Casal. Aquells edificis que es critiquen, aquelles reformes urbanístiques que es critiquen o bé pertanyen a l'època franquista o són responsabilitat de la societat civil. L'esquerra a l'Ajuntament de Barcelona ho ha fet tot bé.

El concepte de lletjor és discutible des d’un punt de vista artístic. Hi ha quadres de Velázquez o de Freud teòricament lletjos que ens emocionen. Potser, lleig és allò que és gris, que no ens produeix cap emoció, que ens fa passar de llarg. Potser, més en la línea de Permanyer, és lleig allò que ens provoca una reacció negativa, allò que, copsat a través dels sentits, ens fa mal a l’ànima. Però fins i tot així és evident que a uns ens semblen desagradables – i agradables –unes coses i a uns altres unes altres. I més en aquests moments en que hi ha un aiguabarreig de tendències com mai abans no hi havia hagut en la història (en aquest sentit “La història de la bellesa” i “La història de la lletjor” d’Umberto Eco són dos llibres excepcionals ). 

La Barcelona que explora Permanyer per tal de trobar-hi racons lletjos és la Barcelona que podríem anomenar burgesa. Ell mateix al pròleg diu que defuig de posar el dit a la llaga als barris proletaris i als barris marginals on la lletjor ha de ser toterada perquè ha estat imposada als que la pateixen. El llibre, per tant, està fotografiat i escrit contra aquells que, tenint mitjans per crear bellesa, degut a la seva gassiveria o al seu mal gust creen lletjor. D’alguna manera, ve a dir Permanyer, als que viuen en xaboles o en coves no se’ls hi pot recriminar res. 

Penso que en aquesta ciutat que els socialistes s’han obsesionat per posar guapa, fer-la de disseny, fer-la guai etc no estaria de més que algú posès el dit a la llaga de com viu segons qui. I que, per tant, més enllà del bon gust o del mal gust de promotors i arquitectes, posès el dit a les nostres nafres socials. Una de les tasques dels mitjans de comunicació, dels artistes i dels intel.lectuals en general hauria de ser la d’ensenyar-nos la nostra ciutat completa, no només les fotos dels racons on queda més afavorida. Perquè justament als racons més lletjos és on hi ha els barcelonins que pateixen més. 

Entran dins l’elecció dels edificis i les construccions que fa Permanyer jo, en general, estic d’acord amb la seva selecció. No m’agraden els edificis excessivament alts i menys si estan ubicats a la part antiga de la ciutat, no m’agraden les façanes de l’Eixample que han deixat de tenir un to Noucentista per tenir un to d’oficina absolutament gris, no m’agraden els contrastos entre els edificis nous i antics i haguès preferit que els nous se situessin lluny dels antics i que s’hagués respectat un urbanisme més uniforme. 

Hi ha quelcom, però, amb el que discrepo amb en Permanyer: a mi m’agraden les façanes amb els colors vius, m’agraden els colors alegres. Ja sé que aquests colors són més propis del Modernisme que del Noucentisme, però Barcelona – i potser Viena – són les ciutats Modernistes per excel.lencia. Trobo que el blau del nostre mar i del nostre cel i el verd de Montjuic i del Tibidabo hi fan joc. En canvi, què voleu que us digui?, em sobra molt de gris.

Tomàs M Porta

Link de l'article reproduit: http://www.xat.cat/?L=blogs.blog&article=13300

diumenge, 13 de gener de 2019

La justícia ordena enderrocar una part de l'ampliació de l'edifici de La Rotonda






Reproduïm aquí les dues notícies aparegudes avui al Diari Ara i a betevé:


L'Associació La Rotonda celebra la sentència i demana a l'Ajuntament que actuï per complir-la 

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dona la raó a les plataformes veïnals i obliga la constructora que va tirar endavant la restauració i ampliació de l'edifici de La Rotonda, a Barcelona, a enderrocar-ne una part perquè vulnera el pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat. 
Els magistrats han declarat nul tant el pla de millora que estava portant a terme la constructora, Núñez i Navarro, sobre aquest conegut edifici modernista de l'avinguda del Tibidabo, com també la llicència d'obres que va concedir el consistori el 2011.
A més, la sentència recorda que, per les característiques d'ubicació d'aquest edifici emblemàtic, l'edifici només pot constar de planta baixa i cinc pisos: l'última planta nova construïda suposava ja el sisè pis de l'estructura. Com a conseqüència, el TSJC n'ordena l'enderroc. 
Tot i això, la resolució no és ferma i la constructora i l'Ajuntament tenen 20 dies per presentar un nou recurs. L'Associació La Rotonda ja ha interpel·lat directament el consistori. Segons asseguren al seu comunicat, els veïns demanaran una reunió amb l'alcaldessa, Ada Colau, per "comentar la sentència" i saber si el govern municipal "la pensa recórrer de nou, com segurament farà el promotor, o aquesta vegada s’atendrà al seu contingut, propiciant la seva execució".
Natàlia Vila. Diari Ara


Ordenen enderrocar una part de l’ampliació de l’edifici La Rotonda


Notícia i foto d'Abraham Orriols i Laura Oliver, aparegudes avui a betevé: https://beteve.cat/societat/ordenen-enderrocar-ampliacio-la-rotonda/ Reproduïm la notícia a continuació:

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat la raó als veïns i ha declarat nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda, el conegut edifici modernista situat a l’avinguda del Tibidabo, davant de la plaça de Kennedy. El tribunal també ha anul·lat la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.
En conseqüència, el TSJC ha ordenat l’enderroc d’algunes parts construïdes com, per exemple, l’última planta de la part nova de l’edifici. Segons detalla la resolució, la sisena planta no té cobertura jurídica perquè l’amplada del vial només permet planta baixa i cinc pisos.
La sentència no és ferma i, per tant, la constructora Núñez i Navarro i l’Ajuntament tenen 20 dies per recórrer-hi en contra al Tribunal Suprem.

Salvem la Rotonda celebra la sentència i demana accions a l’Ajuntament

L’associació Salvem la Rotonda ha celebrat la sentència, dictada pel tribunal català arran del recurs interposat per l’entitat. Remarquen que van advertir l’Ajuntament i la promotora, el grup Núñez i Navarro, de les “irregularitats del projecte” i denuncien que, per contra, tots dos van optar “per una insensible política prepotent” que podia “comprometre la funcionalitat de part de l’edifici”.
Els veïns han lamentat que alguns dels elements protegits que s’han enderrocat “malauradament ja són irrecuperables” i, per això, exigeixen una “disculpa pública per part del promotor i dels tècnics responsables d’aquesta pèrdua arquitectònica”.
L’associació veïnal assegura que parlarà amb l’Ajuntament per posar en comú la sentència i saber si el consistori té previst recórrer-hi en contra, com esperen que faci la constructora Nuñez i Navarro.


Abraham Orriols i Laura Oliver. betevé.

dilluns, 3 de desembre de 2018

dijous, 8 de novembre de 2018

Mobilització veïnal per evitar l'enderroc de les casetes del carrer de l'Encarnació

Me n'assabento ara per twitter de l'enderroc d'aquestes cases centenàries, del barri de Gràcia. També volen talar una frondosa alzina de més de dos-cents anys i tot el bosquet de pins del jardí posterior.

La nostra ciutat cada dia fa més pena, sobren les paraules. Em limito a difondre la notícia amb captures de pantalla dels tuits perquè al menys quedi constància de com se'ns estan carregant, poc a poc, tot l'encant de Barcelona. I tant és que l'alcaldessa es digui Ada Colau i sigui de la PAH. A Barcelona manen els especuladors.





Foto @txellsota



Foto @bcoredisc





Foto @xarlest





Foto @kalakastanya

Foto @graciaonvas




 Foto @indepe_gracia


 Foto @indepe_gracia

 Foto @indepe_gracia



 Foto @FAVBcn



Foto @voltescoop

Foto @voltescoop



Foto @graciaonvas



Foto @graciaonvas


 Foto @quimserratoro


Foto @quimserratoro


Demà, 9 de novembre, hi ha prevista una concentració davant mateix, Encarnació / Manrique de Lara, a partir de les 8 del matí, per intentar aturar-ne l'enderroc.

Afegeixo l'enllaç amb la notícia de betevé:


dissabte, 22 de setembre de 2018

A qui està dedicada realment la Pedrera de Gaudí?



Dalt de tot del xamfrà de la Pedrera, al centre, hi ha una rosa de pedra amb una lletra "ema", de Maria, al damunt.



Tota la bibliografia gaudiniana que hi ha us dirà que Gaudí va dedicar la Pedrera a la Mare de Déu del Roser, i que damunt d'aquesta rosa hi havia d'anar un gran conjunt escultòric amb la Verge Maria i dos arcàngels, un a cada banda, i ho dirà bé, perquè és ben cert.



També us dirà que Gaudí, amb aquesta Mare de Déu del Roser (del Rosario, en castellà) coronant l'edifici, volia homenatjar la propietària i promotora de les obres, que es deia Rosario Segimon i Artells, Donya Rosario, senyora de Pere Milà i Camps, i alhora protegir la casa i la propietària amb la seva advocació.



I la historiografia oficial continuarà, molt certament, amb el fet que la senyora Milà es va negar en rodó a la realització d'aquest projecte escultòric. Gaudí no va poder acomplir mai el seu desig de rematar la Pedrera amb la Mare de Déu i això el va deixar molt contrariat, fins al punt d'abandonar la direcció de les obres al 1910, quan encara no s'havia acabat del tot l'edifici.



Bé, doncs a mi el que més m'astora de tota aquesta història és que ningú hagi mai pensat que en Gaudí tenia una neboda, una neboda que va quedar òrfena de pares als tres anys i que Gaudí es va afillar i de la qual en va tenir sempre cura, mentre va ser viva.

Aquesta neboda era doncs la filla adoptiva de Gaudí, i sabeu com es deia?



Doncs sí, es deia Rosa, Rosa Egea Gaudí, però tothom l'anomenava Rossita.



Crec que la cosa està ben clara, no?.

Bé, el que diré a continuació no és res més que una hipòtesi, però crec que molt plausible.

És molta coincidència que la filla de Gaudí es digués Rossita i que justament una rosa petiteta sigui la que corona el fris de la Pedrera. 

Molta coincidència que Gaudí posés aquesta roseta a la Pedrera amb la intenció que quedés justament sota els peus protectors d'una imatge de la Mare de Déu.

I sí... Gaudí va poder posar la roseta a la Pedrera, però no va poder protegir-la com desitjava... tampoc a la vida real.

Això explicaria l'enorme insistència de Gaudí als senyors Milà en posar aquella imatge, i també explicaria l'enrabiada foramida que va agafar per no poder acomplir aquest acte simbòlic d'amor i fe de protegir la seva filla.

La Rossita va acabar morint als 36 anys, de tuberculosi, al 1912, només dos anys després que a Gaudí se li impedís de posar la figura protectora de la Mare de Déu a la Pedrera.



Rossita Egea Gaudí
1876-1912

dissabte, 8 de setembre de 2018

Les sis reixes supervivents dels baixos de la Pedrera


Les vint-i-vuit obertures dels baixos de la Pedrera eren en origen protegides per unes magnífiques reixes de ferro forjat dissenyades per Gaudí, realitzades amb cintes o platabandes de ferro unides amb reblons, creant un dibuix reticular romboidal.



En aquestes altres fotografies d'època poden veure's també.


 Doncs bé, aquestes reixes van ser gradualment enretirades i destruïdes durant els anys 30-40 del segle XX quan els soterranis dels baixos van deixar de ser magatzems i van esdevenir botigues.

Però de debò que van desaparèixer totes? Doncs no. D'aquestes vint-i-vuit reixes n'han sobreviscut miraculosament sis, anem a explicar i enumerar quines són i on es troben.

Tres d'aquestes reixes van acabar al comerç d'antiguitats als anys quaranta i van ser adquirides per l'associació "Amics de Gaudí" que, en aquells anys en què es valorava poc l'obra del geni, es dedicaven a cercar i comprar tota mena d'objectes i mobles dissenyats per Gaudí amb la idea de crear un museu on exhibir-los. El resultat va ser la Casa-Museu Gaudí del Park Güell, inaugurada al 1963. Actualment la casa i tot el que hi contenia ha acabat sent propietat del Patronat de la Sagrada Família.

Passem a veure aquestes tres reixes, ara propietat de la Sagrada Família:


Aquesta reixa correspon a una obertura allargassada i està formada per sis mòduls. Està pintada de blanc i es troba als jardins de la Casa-Museu Gaudí del Park Güell d'ençà de 1963.



Aquesta correspon a una àmplia obertura horitzontal i està composta per 16 mòduls. També continua exposada als jardins de l'esmentada casa-museu des de la seva inauguració (al darrera, la característica façana rosa de la casa).



Aquesta, d'onze mòduls, és la tercera i última reixa salvada per l'associació "Amics de Gaudí". També estava al jardí de la casa-museu, però des de fa uns anys que es troba exposada al MNAC, cedida en dipòsit pel Patronat de la Sagrada Família.


Aquesta és de 10 mòduls i va ser comprada per un col·leccionista americà probablement al mateix mercat d'antiguitats de l'època en què "Amics de Gaudí" va adquirir les tres precedents. Aquest americà va donar-la al MOMA de Nova York i des de fa més de quaranta anys que s'exposa allà (aquí aprofito per dir que sembla com si el MNAC hagués volgut copiar el MOMA, exposant la reixa de la qual hem parlat just anteriorment, la d'onze mòduls, i que és molt semblant).


Portem quatre reixes, però com ja he dit n'han sobreviscut sis. ¿On són les dues que manquen?

Doncs ni més ni menys que a la mateixa Pedrera, són les úniques que no van ser mai enretirades per correspondre a dues obertures massa petites com per esdevenir portes d'accés. Es troben a banda i banda del portal principal del Passeig de Gràcia. La propera vegada que passeu per la Pedrera fixeu-vos-hi, perquè ningú no les hi para atenció i ben boniques que són:


Aquesta és la del costat esquerre, de tres mòduls.



I aquesta la del costat dret, també de tres mòduls però una mica més ampla.

Per acabar el post, dues petites curiositats més. La primera que als anys noranta la Caixa de Catalunya va decidir encarregar i posar in situ una còpia facsímil d'aquest tipus de reixa. És en una de les obertures que donen al carrer de Provença, aquí us la mostro:


És d'onze mòduls i, malgrat la bona intenció, si la compareu amb qualsevol de les reixes autèntiques de Gaudí veureu que les cintes no estan doblegades amb la mateixa gràcia. Les de la còpia facsímil són molt rígides i creen obertures molt semblants entre sí, no tenen la mateixa factura artesanal de les originals.

La segona curiositat "reixística" amb que acabo aquest post és la primera reixa que Gaudí va col·locar en aquests baixos, i que en un principi no seguia aquest disseny de mòdul regular romboidal que hem vist que es va acabar adoptant per a tota la resta:


Aquesta reixa primigènia, malauradament desapareguda, és interessant pel fet que mostra el procés creatiu de Gaudí, un primer estadi on les cintes anaven amunt i avall, una al costat de l'altra, disposant-se com si fossin tallarines de pasta italiana i fixades a una sinuosa varilla auxiliar doble que les subjectava. És el pas previ necessari al segon estadi, on Gaudí va adonar-se que si les cintes es fixaven entre elles (donant lloc a la característica retícula romboidal) es podia estalviar la varilla auxiliar.