Especulació a Barcelona

CONEIX RÀPIDAMENT TOTS ELS DETALLS DEL PROJECTE DE NÚÑEZ Y NAVARRO EN AQUESTA GALERIA FLICKR

dimecres, 1 de juliol de 2020

Les xemeneies adulterades del Palau Güell


D'ençà de la restauració del 1992 del Palau Güell que unes quantes xemeneies del seu terrat es troben radicalment tergiversades.

Aquestes xemeneies havien perdut part del seu recobriment de trencadís original. El recobriment autèntic de Gaudí era fet de restes de vidres i ceràmiques on predominaven els tons grisos i blanquinosos. El responsable de la seva restauració va dir que recuperar les textures del Gaudí perdut era impossible, i va encarregar a artistes contemporanis de l'època que fessin un recobriment nou donant-los permís per afegir la seva nova obra damunt de la de Gaudí i modificar-la amb total llibertat.

I així va ser. El resultat és un bon munt d'extravagants recobriments de trencadís que no són els de Gaudí i que confonen els visitants sobre què és Gaudí i què no, distorsionant el sobri acabat cromàtic que Gaudí va donar al Palau Güell.


En alguna fins i tot s'hi van afegir les escultures d'una sargantana i una corda lligada amb un nus.

Abaix a l'esquerra la xemeneia amb l'autèntic i sobri recobriment gris de trossos de vidre, sense sargantanes, ni cordetes, ni línies ondulades inventades:

La xemeneia de colors grocs i amb una mena de serpentines blaves, també és una adulteració de l'acabat original de Gaudí:


D'aquesta xemeneia només el recobriment del tronc és de Gaudí. I com es pot veure a la fotografia de la xemeneia autèntica (foto d'abaix), el tractament del recobriment del capell era el mateix que el del tronc:





En aquesta de trencadís blanc, es va decidir fer un Cobi i un logotip dels jocs olímpics amb els fragments del trencadís:



Abaix, al tronc, el recobriment autèntic de Gaudí fet amb restes trossejades de ceràmiques de rajola. Al capellet, la part de dalt, la nova obra feta per un artista contemporani de 1992.

D'aquestes xemeneies de colors només el trencadís de vidre gris dels troncs és autèntic de Gaudí. Els capellets eren originalment recoberts del mateix trencadís de color gris i textura que els troncs. 

Potser ven més al turisme illetrat un Gaudí de coloraines que no pas el de debò, que va donar un acabat  molt neutre, en consonància amb la sobrietat cromàtica del Palau Güell.

Si, com argumenta el responsable de la restauració, no es podien recuperar les textures autèntiques de Gaudí, no serà pas perquè no hi haguessin fotografies dels perduts recobriments originals. En deixo aquí unes quantes més de com eren, extretes de l'àlbum familiar dels Almirall Carreras, que vivien a l'edifici del davant:







En un moment en què prima recuperar al màxim els acabats i les textures autèntiques de Gaudí (veieu sinó la restauració dels estucs originals del pis principal de la casa Batlló) sobta que encara continuï dempeus aquest despropòsit a les xemeneies del Palau Güell.

Potser algun dia es decidirà revertir aquesta situació, un dia segurament llunyà, quan algú amb poder dins la Diputació i amb criteris oposats als de qui va fer aquesta "boutade" decideixi que cal restablir l'aspecte i les textures  originals que Gaudí va voler donar realment a aquestes xemeneies.

dissabte, 7 de març de 2020

Les finestres desaparegudes del pati de la Pedrera que ningú coneix


Pati de la Pedrera en una imatge presa poc temps després d'inaugurada la casa.

A la Pedrera s'han fet molts esforços de restauració per deixar-la el màxim de semblant a com Gaudí la va dissenyar. Però hi ha dues finestres del pati del Passeig de Gràcia que van desaparèixer per ser substituides per unes altres, i mai ningú se n'ha adonat, o si ho ha fet no n'ha dit res.


En aquesta fotografia feta per la mateixa època i des del mateix punt de vista però en vertical, les podem veure.


Si no les veieu, us les remarco en vermell.


Aquí una imatge actual des del mateix punt de vista, on s'observa clarament que les dues finestres que hi ha ara no són les dissenyades per Gaudí.


Tant de bo algun responsable de la Fundació La Pedrera vegi aquest post i pensi en dir-ho als encarregats de futures restauracions. Seria bo recuperar les obertures autèntiques de Gaudí.

dilluns, 30 de desembre de 2019

Adéu Cases Pons i Pascual. Hola Façanes.


La desaparició d'edificis modernistes per a esdevenir només façanes no té aturador a Barcelona. És el decorat en què s'està convertint la nostra maltractada ciutat. I no són edificis de poc interès o de qualitat menor o segona fila. Alguns, com el que tractem en aquest post, van formar part de la selecció de 150 edificis de l'exposició "El quadrat d'or" de 1990, que volia precisament posar en valor aquest patrimoni.



Estem parlant de les Cases Pons i Pasqual, obra de 1891 de l'arquitecte Enric Sagnier.


Aquest és el xamfrà de la Casa Pons, encara no l'estan enderrocant per dins, però tot arribarà.


De moment ja han enderrocat tota la part de la Casa Pascual, que feia cantonada amb Casp.


Sembla que es conservarà la façana.


Estem reduint l'arquitectura més genuïna de Barcelona a closques buides.


Això sí, tot molt argumentat...


...i sempre dient-nos que estan "cuidant el patrimoni de la nostra ciutat". Ens prenen per imbècils, i això és el que tenim.




Suposem que el torreó enderrocat de la foto de 2016, que ja havia desaparegut als anys 60 i que era una reconstrucció de la premiada restauració que se li va fer (premi FAD de 1984) serà novament reconstruit, però ves a saber.


Seguim carregant-nos edificis, el futur que li espera al modernisme és aquest.


divendres, 21 de juny de 2019

La pèrgola desapareguda de la Casa Batlló


Al fons del pati posterior de la Casa Batlló hi ha aquest mosaic, que ningú entén massa bé per què hi és allà i per què té aquesta forma.

La resposta és senzilla, era el fons de paret de la pèrgola en forma d'arc parabòlic i recoberta de bruc o ciprell, dissenyada per Gaudí en aquest pati:


A la foto podem observar també el mobiliari de jardí i una jardinera amb els mateixos motius ceràmics i a dins una rocalla (que recorda les de l'escalinata d'accés al park Güell), tot també disseny de Gaudí i malauradament desaparegut.


Una de les filles del matrimoni Batlló prenent la fresca.


En aquesta foto, presa lateralment des del pati contigu de la Casa Amatller, es pot veure ben clarament l'abast de com era aquesta pèrgola en forma de túnel parabòlic.

Una llàstima que l'actual direcció de la Casa Batlló no pensi en reconstruir aquest element arquitectònic desaparegut.

dimarts, 5 de febrer de 2019

La Barcelona lletja

Reprodueixo aquí un article aparegut el 16 de maig de 2011 que m'ha agradat molt, és de Tomàs M Porta, fa promoció d'un llibre que Lluís Permanyer va escriure fa anys.
Podeu trobar l'article en el seu lloc web original aquí: http://www.xat.cat/?L=blogs.blog&article=13300


A una ciutat que des de fa anys i panys lluita per ser una de les més atractives de l'univers universals fa estrany que es publiqui un llibre sobre la seva lletjor. I més quan la persona que publica el llibre resulta que és amic dels que governen a la Casa Gran. Però el llibre ja va amb molt de compte a no deixar malament als del Cap i Casal. Aquells edificis que es critiquen, aquelles reformes urbanístiques que es critiquen o bé pertanyen a l'època franquista o són responsabilitat de la societat civil. L'esquerra a l'Ajuntament de Barcelona ho ha fet tot bé.

El concepte de lletjor és discutible des d’un punt de vista artístic. Hi ha quadres de Velázquez o de Freud teòricament lletjos que ens emocionen. Potser, lleig és allò que és gris, que no ens produeix cap emoció, que ens fa passar de llarg. Potser, més en la línea de Permanyer, és lleig allò que ens provoca una reacció negativa, allò que, copsat a través dels sentits, ens fa mal a l’ànima. Però fins i tot així és evident que a uns ens semblen desagradables – i agradables –unes coses i a uns altres unes altres. I més en aquests moments en que hi ha un aiguabarreig de tendències com mai abans no hi havia hagut en la història (en aquest sentit “La història de la bellesa” i “La història de la lletjor” d’Umberto Eco són dos llibres excepcionals ). 

La Barcelona que explora Permanyer per tal de trobar-hi racons lletjos és la Barcelona que podríem anomenar burgesa. Ell mateix al pròleg diu que defuig de posar el dit a la llaga als barris proletaris i als barris marginals on la lletjor ha de ser toterada perquè ha estat imposada als que la pateixen. El llibre, per tant, està fotografiat i escrit contra aquells que, tenint mitjans per crear bellesa, degut a la seva gassiveria o al seu mal gust creen lletjor. D’alguna manera, ve a dir Permanyer, als que viuen en xaboles o en coves no se’ls hi pot recriminar res. 

Penso que en aquesta ciutat que els socialistes s’han obsesionat per posar guapa, fer-la de disseny, fer-la guai etc no estaria de més que algú posès el dit a la llaga de com viu segons qui. I que, per tant, més enllà del bon gust o del mal gust de promotors i arquitectes, posès el dit a les nostres nafres socials. Una de les tasques dels mitjans de comunicació, dels artistes i dels intel.lectuals en general hauria de ser la d’ensenyar-nos la nostra ciutat completa, no només les fotos dels racons on queda més afavorida. Perquè justament als racons més lletjos és on hi ha els barcelonins que pateixen més. 

Entran dins l’elecció dels edificis i les construccions que fa Permanyer jo, en general, estic d’acord amb la seva selecció. No m’agraden els edificis excessivament alts i menys si estan ubicats a la part antiga de la ciutat, no m’agraden les façanes de l’Eixample que han deixat de tenir un to Noucentista per tenir un to d’oficina absolutament gris, no m’agraden els contrastos entre els edificis nous i antics i haguès preferit que els nous se situessin lluny dels antics i que s’hagués respectat un urbanisme més uniforme. 

Hi ha quelcom, però, amb el que discrepo amb en Permanyer: a mi m’agraden les façanes amb els colors vius, m’agraden els colors alegres. Ja sé que aquests colors són més propis del Modernisme que del Noucentisme, però Barcelona – i potser Viena – són les ciutats Modernistes per excel.lencia. Trobo que el blau del nostre mar i del nostre cel i el verd de Montjuic i del Tibidabo hi fan joc. En canvi, què voleu que us digui?, em sobra molt de gris.

Tomàs M Porta

Link de l'article reproduit: http://www.xat.cat/?L=blogs.blog&article=13300

diumenge, 13 de gener de 2019

La justícia ordena enderrocar una part de l'ampliació de l'edifici de La Rotonda






Reproduïm aquí les dues notícies aparegudes avui al Diari Ara i a betevé:


L'Associació La Rotonda celebra la sentència i demana a l'Ajuntament que actuï per complir-la 

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dona la raó a les plataformes veïnals i obliga la constructora que va tirar endavant la restauració i ampliació de l'edifici de La Rotonda, a Barcelona, a enderrocar-ne una part perquè vulnera el pla especial de patrimoni arquitectònic, històric i artístic de la ciutat. 
Els magistrats han declarat nul tant el pla de millora que estava portant a terme la constructora, Núñez i Navarro, sobre aquest conegut edifici modernista de l'avinguda del Tibidabo, com també la llicència d'obres que va concedir el consistori el 2011.
A més, la sentència recorda que, per les característiques d'ubicació d'aquest edifici emblemàtic, l'edifici només pot constar de planta baixa i cinc pisos: l'última planta nova construïda suposava ja el sisè pis de l'estructura. Com a conseqüència, el TSJC n'ordena l'enderroc. 
Tot i això, la resolució no és ferma i la constructora i l'Ajuntament tenen 20 dies per presentar un nou recurs. L'Associació La Rotonda ja ha interpel·lat directament el consistori. Segons asseguren al seu comunicat, els veïns demanaran una reunió amb l'alcaldessa, Ada Colau, per "comentar la sentència" i saber si el govern municipal "la pensa recórrer de nou, com segurament farà el promotor, o aquesta vegada s’atendrà al seu contingut, propiciant la seva execució".
Natàlia Vila. Diari Ara


Ordenen enderrocar una part de l’ampliació de l’edifici La Rotonda


Notícia i foto d'Abraham Orriols i Laura Oliver, aparegudes avui a betevé: https://beteve.cat/societat/ordenen-enderrocar-ampliacio-la-rotonda/ Reproduïm la notícia a continuació:

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha donat la raó als veïns i ha declarat nul el Pla de millora urbana que regula la remodelació de La Rotonda, el conegut edifici modernista situat a l’avinguda del Tibidabo, davant de la plaça de Kennedy. El tribunal també ha anul·lat la llicència d’obres que va atorgar l’Ajuntament l’any 2011 per a la restauració i sobreedificació de l’edifici.
En conseqüència, el TSJC ha ordenat l’enderroc d’algunes parts construïdes com, per exemple, l’última planta de la part nova de l’edifici. Segons detalla la resolució, la sisena planta no té cobertura jurídica perquè l’amplada del vial només permet planta baixa i cinc pisos.
La sentència no és ferma i, per tant, la constructora Núñez i Navarro i l’Ajuntament tenen 20 dies per recórrer-hi en contra al Tribunal Suprem.

Salvem la Rotonda celebra la sentència i demana accions a l’Ajuntament

L’associació Salvem la Rotonda ha celebrat la sentència, dictada pel tribunal català arran del recurs interposat per l’entitat. Remarquen que van advertir l’Ajuntament i la promotora, el grup Núñez i Navarro, de les “irregularitats del projecte” i denuncien que, per contra, tots dos van optar “per una insensible política prepotent” que podia “comprometre la funcionalitat de part de l’edifici”.
Els veïns han lamentat que alguns dels elements protegits que s’han enderrocat “malauradament ja són irrecuperables” i, per això, exigeixen una “disculpa pública per part del promotor i dels tècnics responsables d’aquesta pèrdua arquitectònica”.
L’associació veïnal assegura que parlarà amb l’Ajuntament per posar en comú la sentència i saber si el consistori té previst recórrer-hi en contra, com esperen que faci la constructora Nuñez i Navarro.


Abraham Orriols i Laura Oliver. betevé.