Especulació a Barcelona

EL WEB OFICIAL DE L'ASSOCIACIÓ EN DEFENSA DE L'EDIFICI LA ROTONDA ÉS: http://larotondabarcelona.com/

CONEIX RÀPIDAMENT TOTS ELS DETALLS DEL PROJECTE DE NÚÑEZ Y NAVARRO EN AQUESTA GALERIA FLICKR

divendres, 7 de juny de 2013

LA ROTONDA TERMINAL: LADRILLAZO EN EL CORAZÓN MODERNISTA DE BARCELONA


Link a Youtube

La Rotonda, antiguo Hotel Metropolitan, es un edificio de los arquitectos Adolf Ruiz i Casamitjana y Enric Sagnier i Villavecchia perteneciente a la Ruta del Modernismo de Barcelona.
El Ayuntamiento de Barcelona ha aprobado un plan urbanístico que prevé el derribo del 80% del edificio, modificando radicalmente el volumen original.
Los vecinos no quieren permitirlo.

Microdocumental de Javier Rada y Hubert Janssen


divendres, 31 de maig de 2013

Enderroquen les dues últimes torres modernistes que queden al carrer Bertran


Lluís Permanyer ho denunciava ahir a la seva secció de "La Vanguardia", les dues úniques torres que queden al carrer Bertran 76 i 78 seran enderrocades en poques setmanes per a fer-hi una promoció de pisos de luxe.



El carrer Bertran havia estat en una altra època un carrer de torres amb jardí com aquestes, l'aspecte que ofereix avui, però, és molt diferent, atès que pràcticament tot són edificis dels anys 50-70 a quin més anodí i mediocre:


Aquestes dues últimes torres modernistes que queden, no estan protegides:



















Si realment l'habitatge fos un dret, com diu la Constitució, i no un luxe, a la immobiliària propietària no li sortiria a compte enderrocar aquestes dues torres per fer-ne pisos.

Però així van les coses al nostre país, i els que manen ara i els que manaven abans, ho troben d'allò més normal.

Ah, aquí us deixem una foto de l'aspecte que oferiran els pisos de preus prohibitius que s'hi construiran:



dimecres, 29 de maig de 2013

Porcioles ha vençut


Reproduïm íntegrament en aquest post l'article de Josep Maria Vall Comaposada a l'e-notícies del dia 24/05/2013 http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/porcioles-ha-vencut-76133.html

De vegades, als catalans sembla que ens agradi viure instal·lats en el miratge. Sovint ens plau presumir que hem vençut al franquisme, quan moltes de les seves reminiscències condicionen la idiosincràsia de la Catalunya d'avui dia.
A principis del segle XX, l'espanyolisme radical es va posar com a objectiu desnaturalitzar el nostre país seguint fil per randa les instruccions del sinistre general Severiano Martínez Anido: "Hay que llenar Cataluña de lo peor que España tenga". El resultat, malgrat els trenta i escaig anys d'autogovern després de la dictadura, és -segons les darreres enquestes- que la llengua catalana només és utilitzada habitualment pel 43% dels habitants de Catalunya, baixant aquest percentatge a menys d'un 30% entre els joves. El futur de la llengua pròpia, si aviat no s'assoleix l'estat propi, no és gaire esperançador. Voler emmascarar aquesta realitat amb discursos triomfalistes, com de vegades pretenen alguns agents polítics, seria una opció absurda i suïcida.
El mateix ens ha passat respecte al patrimoni arquitectònic. Els tics de la llarga època feixista continuen. Així, a la Barcelona del 2013 encara podem veure barbaritats com les que s'ha comès en un edifici noucentista situat en un dels xamfrans del carrer de Còrsega amb la Rambla de Catalunya, núm. 129. Un immoble "recuperat" -segons la terminologia eufemística que solen emprar les constructores- per fer-hi "habitatges de luxe" amb aparcaments. El que provoca un impacte visual insuportable és que en la part superior de la façana "conservada" s'ha fet una demencial remunta de dues plantes per anivellar-lo amb la casa del costat, una finca històrica arruïnada per una altra remunta atroç comesa en ple franquisme.
Però els arquitectes no van tenir-ne prou amb aquesta barrabassada. Si bé han respectat la façana (suposem que obligats per l'Ajuntament) -i només la façana perquè el 99% de l'interior de l'edifici ha estat destruït, segons la plataforma Salvem la Rotonda- just al costat han esfondrat sense miraments la finca modernista de Còrsega, núm. 292.
No és el primer cop que passa una cosa així i ens temem que malauradament no serà l'últim. Recentment, a la Casa Emilia Adrià, un edifici del segle XIX, en una de les cantonades del carrer d'Aragó amb Passeig de Gràcia, s'ha amnistiat per part del consistori barceloní una remunta monstruosa (dues plantes més àtic i sobreàtic) comesa el 1962, que perjudica la visió monumental de la Casa Batlló d'Antoni Gaudí. I això que un decret de la Conselleria de Cultura del 28 d'agost de 2005 ordenava l'enderroc de la remunta quan es fessin les obres de rehabilitació de l'esmentada finca, iniciades el 2006!
Les remuntes es van fer desafortunadament cèlebres i constants durant l'extens mandat de l'alcalde feixista José Maria de Porcioles (1957-1973). Aquest individu, impulsor del desarrollismo urbanístic més brutal, va propiciar la destrucció de molts immobles històrics -especialment xamfrans de l'Eixample- per oferir-los a les constructores afins al règim a canvi de sucoses comissions, habituals d'altra banda en la immensa corrupció que empudegava tots els estaments de l'Espanya different del general Franco.
Però també es va empescar la idea de la solución vertical per poder especular amb altres finques antigues. Aquesta "solució" consistia a permetre remuntes sobre edificis existents, afegint-hi indiscriminadament més pisos. Aquestes remuntes se solien fer de la manera més burda, sense cap respecte per la construcció original, afectant així severament els d'estil modernista que solien tenir uns remats superiors de gran bellesa arquitectònica.
Cal tenir present que durant el règim franquista (1939-1978) Barcelona va perdre alguns dels seus edificis més emblemàtics. Citem-ne només alguns a tall d'exemple: Gran Hotel Colón, d'Enric Sagnier (enderrocat el 1940); Palau de les Belles Arts, d'August Font (enderrocat el 1942); Casa Trinxet, de Josep Puig i Cadafalch (enderrocada el 1967); Torre del Baró de Pinós (enderrocada el 1967); Casa del Marquès de Sentmenat, d'August Font (enderrocada el 1974), etc.
La recuperació dels primers ajuntaments democràtics després de la dictadura semblava que hauria d'aturar aquesta massacre patrimonial. Però, després d'una primera temporada esperançadora en què es van protegir i restaurar els elements més representatius i emblemàtics del modernisme català, la veda s'obrí de nou. Aquesta nova etapa especulativa i anihiladora va coincidir amb els mandats de dos dels alcaldes més mediocres que ha tingut mai la ciutat: Joan Clos i Jordi Hereu. A la vista dels fets, la negativa tendència es perpetua amb Xavier Trias.
Per no esgarrifar encara més els lectors, sols citarem alguns dels estralls més clamorosos que s'han comès a Barcelona en els darrers anys. El més greu de tot és que probablement cap d'aquestes atrocitats contravingui cap ordenança municipal. Aquestes operacions, mogudes principalment per l'especulació urbanística, la incultura, la desídia i la corrupció moral, són les que contribueixen a fer de Barcelona un parc temàtic. Un parc adotzenat on només estan fora de discussió les principals atraccions, és a dir, els monuments més visitats pels turistes, i on sobre la resta es pot fer i desfer segons el criteri o el gust del funcionari o polític de torn.
Les pèrdues d'edificis d'interès cultural com la Casa Sicart (1992), obra mestra d'Antoni Maria Gallissà, el manicomi de Nova Betlem (1998), els palaus Finestrelles i Mauri (1999), la casa natal de Joan Maragall (2000) o la masia Casa Morera (2005) són doloroses i irreparables. A tots aquests cal afegir l'anorreament sistemàtic d'illes senceres als barris del Raval i Santa Caterina, que desfiguren la traça medieval de la Ciutat Vella.
En d'altres casos s'han permès intervencions més que discutibles, com les que s'han practicat a l'edifici de La Rotonda, horriblement mutilada, així com el palauet de Miramar o les restes del Baluard del Migdia. La descura municipal també ha provocat la desaparició d'alguns vitralls modernistes a la Casa Oller, o la destrucció dels pilars de pedra i embigats de fusta que sostenien un porxo protegit del segle XVIII al carrer del Rec.
Més afortunades han estat la Torre del Fang i la Vil·la Urània, salvades de l'enderroc in extremis per la pressió veïnal i l'acció d'associacions de defensa del patrimoni com SOS Monuments.
Quan el franquista José María de Porcioles va morir el setembre del 1993, el llavors alcalde Pasqual Maragall, qui ja li havia atorgat la medalla d'or de la ciutat el 1983, va reivindicar la seva figura. Fins i tot va arribar a qualificar-lo de "catalanista". Narcís Serra i Jordi Pujol també van fer grans lloes al nefast personatge.
Immediatament, Manuel Vázquez Montalbán va publicar el memorable article La limpieza étnica de los señoritos (El País, 14/9/1993), on amb genial ironia apuntava: "Si Porcioles ha sido tan positivo para Barcelona y la catalanidad, que caiga el peso de la sanción histórica más condenatoria sobre los que le cuestionaron y le crearon dificultades para ultimar su preclaro proyecto. Reivindiquemos a Porcioles, que ya le llegará el turno a Franco. (...) La operación puede ser fina o burda y lamento que Pasqual Maragall no haya estado a la altura de los sociólogos oficiosos al reivindicar una parte de la peor memoria de Barcelona y Cataluña, la del colaboracionismo con quienes negaban el derecho a la identidad de todo lo vencido en la guerra civil, y sólo pedían limosnas al dictador y piedad para la Cataluña equivocada. Alguien dijo que la guerra civil la ganaron, finalmente, el Rey y la democracia. No. La han ganado los señoritos".
Probablement, el gran Manolo va ser el primer a intuir que el franquisme urbanístic havia creat escola. De la mà del PSC, el neoporciolisme s'anava obrint camí a cop de pic, pala i molta barra. De fet, el Fòrum 2004 no va ser res més que la concreció "socialista" de l'Exposició Internacional que Don José María imaginà per al 1982.
Vint anys després de la seva mort, Porcioles ha vençut. Pobra Barcelona!

Josep Maria Vall Comaposada

dimarts, 28 de maig de 2013

Un altre nyap a Barcelona

Foto: e-notícies

Reproduïm l'article aparegut avui a l'e-notícies: 

L'Ajuntament autoritza una remunta en un edifici noucentista i l'enderrocament d'un modernista


L'Ajuntament de Barcelona ha autoritzat les obres en dos edificis històrics de l'Eixample, un dels quals fins i tot ha estat enderrocat. Aquest és el cas d'una finca modernista situada al carrer Còrsega de la ciutat.




Foto: Google Maps Street Views


Aquest edifici, que comptava amb elements modernistes, ha estat enderrocat. Fonts de l'Ajuntament han assegurat a e-notícies que es tractava d'una finca "no catalogada", ja que sinó no s'hi haguessin pogut fer les obres. Tot i això, el consistori encara no ha donat resposta sobre els detalls de les actuacions fetes i el per què s'han autoritzat. 

Això se suma a la construcció d'una remunta en un altre edifici amb història, just al costat de l'esmentat. És el cas de la finca ubicada al número 129 de la Rambla de Catalunya, xamfrà amb Còrsega. Aquesta edificació noucentista compta ara amb dues plantes més d'alçada, però per a fer-ho no s'ha respectat l'estil arquitectònic. Aquesta obra forma part de la remodelació de l'edifici per a construir habitatges de luxe. S'ha conservat la façana original, però, segons la plataforma Salvem la Rotonda, tot l'interior ha estar derruït per fer les noves vivendes.

dimecres, 22 de maig de 2013

Arquitectura barroca feta en ple segle XXI?


Està passant a Berlín. Un projecte que preten reconstruïr amb tot detall part de l'aspecte de l'històric Palau Reial prussià dels segles XVII-XVIII


El Palau va ser durament bombardejat durant la 2ª Guerra Mundial, aquest és l'aspecte que oferia acabada la guerra:


Al 1950 el govern de la RDA va optar per acabar d'enderrocar  tot l'edifici i va fer volar totes aquestes runes:



En el solar resultant es va construir al 1976 el Palau de la República, un edifici típic de l'arquitectura dels anys 70:


Però aquest edifici mai va poder fer oblidar l'històric i desaparegut Palau Reial prussià.

La nostàlgia popular ha acabat guanyant. L'edifici setenter va ser enderrocat al 2006 i està previst que el nou Palau Reial, que s'anomenarà Humboldt Forum i aplegarà museus i equipaments, estigui acabat per al 2019.

Vista virtual de com quedarà:


i estat actual del solar de les obres al maig de 2013


La reconstrucció de tots els detalls de les façanes barroques s'està fent de la mateixa manera que fa 300 anys, utilitzant tècniques totalment artesanals:











Prova de mostra d'un tros de façana que ens dóna una idea de l'aspecte que oferirà:




Hi ha una norma no escrita entre els professionals de l'arquitectura contemporànea i és que a cada época li correspon la seva arquitectura, en aquest cas aquesta norma s'incompleix de forma flagrant, ja que estem davant d'una arquitectura barroca realitzada en ple segle XXI.

I és que quan un edifici que és tan estimat per la població i que està tan integrat en la memòria colectiva d'una ciutat desapareix, tothom pensa al moment que l'única opció possible de recuperar-lo és amb una réplica.

No oblidem que quan el Gran Teatre del Liceu de Barcelona va cremar, pocs podien concebre una reconstrucció que no consistís en una rèplica gairebé idèntica a la sala desapareguda.

El temps acaba posant tothom al seu lloc i, igual que la especuladora Núñez y Navarro avui ha enderrocat el 80% de la Rotonda modernista i noucentista amb el beneplàcit de l'ajuntament, potser d'aquí a 100 anys una altra sensibilitat reconstrueixi les façanes que Núñez ha destruït.

dimecres, 24 d’abril de 2013

El Palau del Laberint d'Horta cau a trossos


És el Palau Desvalls, al Parc del Laberint d'Horta, també conegut com a Torre Sobirana, Palau dels Marquesos d'Alfarràs o Palau Llupià.

El llinatge dels LLupià, els Alfarràs, els Desvalls, van conformar una de les famílies més poderoses de la Catalunya dels segles XVII-XVIII, i sembla estrany que avui estiguin tan oblidats i tan poc estudiats.

De fet, estan tan oblidats com el propi casalot familiar que van ocupar durant centenars d'anys.


L'edifici conserva una imponent torre medieval del segle XI doncs havia estat en origen una fortificació de defensa.



Però l'aspecte exterior que trobem avui dia es deu a la reforma feta al segle XVIII encarregada per Josep Antoni Desvalls, nét d'Emmanuela de Llupià i marquès consort d'Alfarràs, que va convertir la casa en el palau neoarabitzant que, malgrat el mal estat general en què es troba, encara avui podem admirar.


L'edifici va ser habitat pels descendents dels Desvalls fins a l'any 1967 i es trobava en bon estat de conservació quan va ser adquirit per l'ajuntament de Barcelona aquell mateix any.

¿Però què passa amb un edifici si no s'hi fa absolutament res durant decenes d'anys?



Doncs que l'arrebossat de la façana es degrada i cau, deixant a la vista els maons, mentre les plantes enfiladisses ho envaeixen tot i l'edifici s'enruna i es degrada progressivament.




Per a que us feu una idea de com la natura reclama el que va ser seu, sapigueu que un dels conservadors del parc del Laberint ens va explicar que des d'aquesta obertura sortien, fa un parell d'anys, les branques d'un pi que havia arrelat al terra del pis i havia estat creixent durant anys sense que ningú ho sabés. 


Ja era un arbre fet i dret, doncs, quan els jardiners municipals van entrar, amb els bombers, per tallar-lo i evitar mals menors.

I és que l'edifici està cada cop més enrunat i no s'hi pot entrar si no és acompanyat dels bombers.


La pluja hi entra per tot arreu accelerant innexorablement la destrucció de l'edifici.

L'arrebossat de la façana, completament craquelat, està decorat amb imperceptibles esgrafiats de motius florals i vegetals, o el que queda d'ells...



A banda i banda de la porta principal... 


...eflorescències salines han fet la seva aparició.


Les sals desfan l'arrebossat i les trobem també en amplis panys de paret de la façana:







Qualsevol dia l'escut familiar el trobarem a terra.



Aquesta obertura rodona del remat havia allotjat en el seu moment un rellotge, coronat amb una campana:





Bé, aquest és l'estat lamentable en què es troba el Palau Desvalls. Només està rehabilitada l'ala dreta de l'edifici i en ella hi han les oficines i aules de l'Escola de Jardineria del Centre de Formació del Laberint d'Horta.




Si ho visiteu hi podreu trobar també una bona biblioteca especialitzada en jardineria, ubicada en una part del que van ser els estables del palau.

I si pugeu a les oficines i demaneu permís, podreu veure, penjades a les parets, fotografies dels interiors del palau  Desvalls quan encara era habitable. Hi ha fotos de l'escala principal i dels salons, decorats amb pintures i relleus de guix d'estil neoclàssic.

Ens preguntem què deu quedar actualment de tota aquesta decoració interior, i què passarà el dia que l'ajuntament es decideixi a "recuperar" aquest edifici.

El més probable és que s'acabi enderrocant tot l'interior i s'acabi fent un nyap com a la Rotonda.

La última notícia sobre el possible futur d'aquest edifici és que podria allotjar la Casa del Marroc de Catalunya:

I no us perdeu aquest video, en el que una plataforma veïnal d'Horta reclama la restauració del Palau Desvalls: http://www.tvhortaguinardo.com/categories/manifestacionsreivindicacions/article/1841


Per saber més sobre el Palau Desvalls i el Parc del Laberint d'Horta: