Porcioles ha vençut

Foto: http://accionsiterritori.com/2013/01/13/record-dun-malson/

Reproduïm íntegrament en aquest post l'article de Josep Maria Vall Comaposada a l'e-notícies del dia 24/05/2013 http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/porcioles-ha-vencut-76133.html

De vegades, als catalans sembla que ens agradi viure instal·lats en el miratge. Sovint ens plau presumir que hem vençut al franquisme, quan moltes de les seves reminiscències condicionen la idiosincràsia de la Catalunya d'avui dia.

A principis del segle XX, l'espanyolisme radical es va posar com a objectiu desnaturalitzar el nostre país seguint fil per randa les instruccions del sinistre general Severiano Martínez Anido: "Hay que llenar Cataluña de lo peor que España tenga". El resultat, malgrat els trenta i escaig anys d'autogovern després de la dictadura, és -segons les darreres enquestes- que la llengua catalana només és utilitzada habitualment pel 43% dels habitants de Catalunya, baixant aquest percentatge a menys d'un 30% entre els joves. El futur de la llengua pròpia, si aviat no s'assoleix l'estat propi, no és gaire esperançador. Voler emmascarar aquesta realitat amb discursos triomfalistes, com de vegades pretenen alguns agents polítics, seria una opció absurda i suïcida.

El mateix ens ha passat respecte al patrimoni arquitectònic. Els tics de la llarga època feixista continuen. Així, a la Barcelona del 2013 encara podem veure barbaritats com les que s'ha comès en un edifici noucentista situat en un dels xamfrans del carrer de Còrsega amb la Rambla de Catalunya, núm. 129. Un immoble "recuperat" -segons la terminologia eufemística que solen emprar les constructores- per fer-hi "habitatges de luxe" amb aparcaments. El que provoca un impacte visual insuportable és que en la part superior de la façana "conservada" s'ha fet una demencial remunta de dues plantes per anivellar-lo amb la casa del costat, una finca històrica arruïnada per una altra remunta atroç comesa en ple franquisme.

Però els arquitectes no van tenir-ne prou amb aquesta barrabassada. Si bé han respectat la façana (suposem que obligats per l'Ajuntament) -i només la façana perquè el 99% de l'interior de l'edifici ha estat destruït, segons la plataforma Salvem la Rotonda- just al costat han esfondrat sense miraments la finca modernista de Còrsega, núm. 292.

No és el primer cop que passa una cosa així i ens temem que malauradament no serà l'últim. Recentment, a la Casa Emilia Adrià, un edifici del segle XIX, en una de les cantonades del carrer d'Aragó amb Passeig de Gràcia, s'ha amnistiat per part del consistori barceloní una remunta monstruosa (dues plantes més àtic i sobreàtic) comesa el 1962, que perjudica la visió monumental de la Casa Batlló d'Antoni Gaudí. I això que un decret de la Conselleria de Cultura del 28 d'agost de 2005 ordenava l'enderroc de la remunta quan es fessin les obres de rehabilitació de l'esmentada finca, iniciades el 2006!

Les remuntes es van fer desafortunadament cèlebres i constants durant l'extens mandat de l'alcalde feixista José Maria de Porcioles (1957-1973). Aquest individu, impulsor del desarrollismo urbanístic més brutal, va propiciar la destrucció de molts immobles històrics -especialment xamfrans de l'Eixample- per oferir-los a les constructores afins al règim a canvi de sucoses comissions, habituals d'altra banda en la immensa corrupció que empudegava tots els estaments de l'Espanya different del general Franco.

Però també es va empescar la idea de la solución vertical per poder especular amb altres finques antigues. Aquesta "solució" consistia a permetre remuntes sobre edificis existents, afegint-hi indiscriminadament més pisos. Aquestes remuntes se solien fer de la manera més burda, sense cap respecte per la construcció original, afectant així severament els d'estil modernista que solien tenir uns remats superiors de gran bellesa arquitectònica.

Cal tenir present que durant el règim franquista (1939-1978) Barcelona va perdre alguns dels seus edificis més emblemàtics. Citem-ne només alguns a tall d'exemple: Gran Hotel Colón, d'Enric Sagnier (enderrocat el 1940); Palau de les Belles Arts, d'August Font (enderrocat el 1942); Casa Trinxet, de Josep Puig i Cadafalch (enderrocada el 1967); Torre del Baró de Pinós (enderrocada el 1967); Casa del Marquès de Sentmenat, d'August Font (enderrocada el 1974), etc.

La recuperació dels primers ajuntaments democràtics després de la dictadura semblava que hauria d'aturar aquesta massacre patrimonial. Però, després d'una primera temporada esperançadora en què es van protegir i restaurar els elements més representatius i emblemàtics del modernisme català, la veda s'obrí de nou. Aquesta nova etapa especulativa i anihiladora va coincidir amb els mandats de dos dels alcaldes més mediocres que ha tingut mai la ciutat: Joan Clos i Jordi Hereu. A la vista dels fets, la negativa tendència es perpetua amb Xavier Trias.

Per no esgarrifar encara més els lectors, sols citarem alguns dels estralls més clamorosos que s'han comès a Barcelona en els darrers anys. El més greu de tot és que probablement cap d'aquestes atrocitats contravingui cap ordenança municipal. Aquestes operacions, mogudes principalment per l'especulació urbanística, la incultura, la desídia i la corrupció moral, són les que contribueixen a fer de Barcelona un parc temàtic. Un parc adotzenat on només estan fora de discussió les principals atraccions, és a dir, els monuments més visitats pels turistes, i on sobre la resta es pot fer i desfer segons el criteri o el gust del funcionari o polític de torn.

Les pèrdues d'edificis d'interès cultural com la Casa Sicart (1992), obra mestra d'Antoni Maria Gallissà, el manicomi de Nova Betlem (1998), els palaus Finestrelles i Mauri (1999), la casa natal de Joan Maragall (2000) o la masia Casa Morera (2005) són doloroses i irreparables. A tots aquests cal afegir l'anorreament sistemàtic d'illes senceres als barris del Raval i Santa Caterina, que desfiguren la traça medieval de la Ciutat Vella.

En d'altres casos s'han permès intervencions més que discutibles, com les que s'han practicat a l'edifici de La Rotonda, horriblement mutilada, així com el palauet de Miramar o les restes del Baluard del Migdia. La descura municipal també ha provocat la desaparició d'alguns vitralls modernistes a la Casa Oller, o la destrucció dels pilars de pedra i embigats de fusta que sostenien un porxo protegit del segle XVIII al carrer del Rec.

Més afortunades han estat la Torre del Fang i la Vil·la Urània, salvades de l'enderroc in extremis per la pressió veïnal i l'acció d'associacions de defensa del patrimoni com SOS Monuments.

Quan el franquista José María de Porcioles va morir el setembre del 1993, el llavors alcalde Pasqual Maragall, qui ja li havia atorgat la medalla d'or de la ciutat el 1983, va reivindicar la seva figura. Fins i tot va arribar a qualificar-lo de "catalanista". Narcís Serra i Jordi Pujol també van fer grans lloes al nefast personatge.

Immediatament, Manuel Vázquez Montalbán va publicar el memorable article La limpieza étnica de los señoritos (El País, 14/9/1993), on amb genial ironia apuntava: "Si Porcioles ha sido tan positivo para Barcelona y la catalanidad, que caiga el peso de la sanción histórica más condenatoria sobre los que le cuestionaron y le crearon dificultades para ultimar su preclaro proyecto. Reivindiquemos a Porcioles, que ya le llegará el turno a Franco. (...) La operación puede ser fina o burda y lamento que Pasqual Maragall no haya estado a la altura de los sociólogos oficiosos al reivindicar una parte de la peor memoria de Barcelona y Cataluña, la del colaboracionismo con quienes negaban el derecho a la identidad de todo lo vencido en la guerra civil, y sólo pedían limosnas al dictador y piedad para la Cataluña equivocada. Alguien dijo que la guerra civil la ganaron, finalmente, el Rey y la democracia. No. La han ganado los señoritos".

Probablement, el gran Manolo va ser el primer a intuir que el franquisme urbanístic havia creat escola. De la mà del PSC, el neoporciolisme s'anava obrint camí a cop de pic, pala i molta barra. De fet, el Fòrum 2004 no va ser res més que la concreció "socialista" de l'Exposició Internacional que Don José María imaginà per al 1982.

Vint anys després de la seva mort, Porcioles ha vençut. Pobra Barcelona!

Josep Maria Vall Comaposada

http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/porcioles-ha-vencut-76133.html