Núñez i el final del franquisme

Article de Josep Maria Montaner aparegut a "El País" el 27 de novembre de 2014

La revolució democràtica a què ens dirigim ha de posar fi a les pràctiques corruptes disfressades d'auge econòmic

L'entrada a la presó del promotor Josep Lluís Núñez i del seu fill, condemnats pels suborns sistemàtics a inspectors d'Hisenda, fa l'efecte de final d'un llarg cicle, en aquests epígons en què han rebentat les clavegueres d'anys de corrupció política i immobiliària. El cas de Josep Lluís Núñez és especialment emblemàtic, ja que el seu grup immobiliari, Núñez y Navarro, que va emergir en les aigües tèrboles del porciolisme, ha deixat una empremta molt negativa a Barcelona, des de les dècades del franquisme fins avui. Núñez ha estat un autèntic enemic del poble per als moviments socials, urbans i defensors del patrimoni des de principis dels anys setanta.

Recordo i comprovo que el meu primer text publicat, a l'abril del 1977, va ser una carta al director del Diario de Barcelona, llavors Tristán La Rosa, en què defensava que la casa Golferichs, projectada per Joan Rubió i Bellver, no fos enderrocada. Era la resposta a un article publicat al mateix diari en què, des del I Saló Immobiliari Nacional, un articulista anònim insistia en l'enderrocament de l'anomenat popularment el Xalet.

Aquesta construcció modernista havia tingut l'infortuni de trobar-se en una cantonada de l'Eixample que Núñez i Navarro havia comprat amb la intenció d'eliminar-la, tal com ja havia fet amb la Casa Trinxet de Josep Puig i Cadafalch en una altre xamfrà. Per sort, va acabar sent una de les victòries del moviment veïnal. Des del 1973, les Associacions de Veïns i Veïnes de Sant Antoni i de l'Esquerra de l'Eixample lluitaven, al costat de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i amb la complicitat d'una part de la premsa, per revocar la llicència municipal que s'havia atorgat al promotor. El 1979, després que la immobiliària destrossés la casa per dins, va arribar a un acord amb l'Ajuntament, i el 1989 es va inaugurar la rehabilitada i ampliada Casa Golferichs, convertida en un centre cívic projectat per Pere Joan Ravetllat i Carme Ribes, els quals havien guanyat el 1985 el concurs restringit que havia convocat l'Ajuntament.

Núñez ha estat el màxim representant dels que s'han lucrat descaradament amb l'especulació

L'experiència li va servir a Núñez per perfeccionar les seves males pràctiques. Durant dècades ha aconseguit imposar gairebé sempre els seus interessos a qualsevol dels diversos ajuntaments (franquistes, socialistes o convergents) amb els quals ha negociat durant cinquanta anys, comprant solars i edificis en llocs estratègics per als seus plans o el seu valor patrimonial, per aconseguir després suculentes compensacions amb els canvis.

Va aprofitar el seu poder com a president del Futbol Club Barcelona per intentar el projecte abusiu del Barça 2000, amb una àmplia oposició i, de moment, neutralitzat. Fins avui ha continuat construint dins dels límits del parc de Collserola, després d'haver enderrocat gran part de la Rotonda, malgrat la lluita de la plataforma Salvem la Rotonda; ha intentat construir habitatges de luxe al parc de l'Oreneta, i ha aconseguit recuperar una llicència caducada per fer un hotel de set plantes al solar del rec Comtal, on hi havien d'anar habitatges protegits.

Posseeix edificis patrimonials infrautilitzat al centre de Barcelona, a l'espera d'un altre cop de sort. Ha estat, per tant, el màxim representant dels que, amb el seu poder i ardits, s'han lucrat descaradament amb l'especulació; els que s'han cregut subjugadors del privilegi per prendre Barcelona, o Catalunya, com els seus feus, utilitzant tota mena d'estratagemes per sortir-se amb la seva. I els suborns a inspectors per no pagar impostos eren una part de l'engranatge especulatiu.

Pot ser que aquest empresonament, encara que duri poc temps, sigui un indici que s'està arribant al final d'un llarg cicle de pervivència del franquisme? És cert que encara patim els efectes del règim: en la manera de governar del Partit Popular i en l'actual anticatalanisme, molt semblant als arguments mesquins de la unitat indissoluble que va inculcar la dictadura militar. Un tema pendent és el capítol de la corrupció que ha aflorat sota la sorra putrefacta del que es va denominar l'oasi català (Millet, Montull, els Pujol i molts altres) i que hauria de passar per una auditoria global.

La possible victòria de nous partits i plataformes, com Podem, Guanyem Barcelona i molts altres Guanyem, hereus dels indignats i del 15-M, i la tasca de les persones i els partits amb una llarga trajectòria de consciència i lluita política, anuncien la necessitat d'un canvi autèntic. Aquesta revolució democràtica cap a la qual sembla que va la nostra història ha d'aconseguir superar definitivament el pensament i les males pràctiques del règim franquista disfressades durant anys d'auge econòmic en la corrupció afavorida per la denominada casta política, amb la complicitat d'una part de la societat, la que continua tenint nostàlgia de l'absència de transparència, del favoritisme i de la mà dura característics de la dictadura.

Josep Maria Montaner, arquitecte i catedràtic de l'ETSAB-UPC

Link original de l'article:
http://cat.elpais.com/cat/2014/11/26/opinion/1417031284_722290.html